"Un error de gairebé un milió d’euros": La Justícia tomba el cobrament il·legal de l’Ajuntament d’Olesa per deixar prescriure terminis administratius
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exonera els propietaris d'unes parcel·les i terrenys i deixa l'enorme forat econòmic directament a les arques municipals
Un letarg administratiu de més de set anys fulmina la recaptació de 886.000 euros en quotes urbanístiques. I és que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exonera els propietaris i deixa l’enorme forat econòmic directament a les arques municipals.
"Conforme al que s’ha exposat", recalca la magistrada Laura Mestres Estruch en la seva sentència (357/2025), "és clara la superació del termini de prescripció". Amb aquesta contundència arrenca l’últim revés judicial contra la gestió de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat. La inactivitat dels despatxos municipals ha costat a l’administració local la friolera de gairebé un milió d’euros, esvaïts per no haver reclamat el deute a temps.
Per entendre millor tot això, cal disseccionar els números de la liquidació definitiva del pla parcial SUP i.2 La Flora Fou. El projecte de reparcel·lació va assolir un cost total de 8.618.236,62 euros sense IVA. Després de restar les quotes aprovades inicialment, el consistori va detectar una diferència al seu favor de 732.996,40 euros sense IVA. El pla consistia a emetre 72 liquidacions contra els propietaris per recuperar un import total de 886.925,72 euros.
I, tanmateix, el calendari es va convertir en el pitjor enemic de l’erari públic. L’Ajuntament va signar les actes de recepció de les obres d’urbanització en dues tandes: la Fase II el 23 de novembre de 2011 i la Fase I el 2 de gener de 2012. Aquest era el moment exacte per passar per caixa. Però la documentació va quedar congelada. La notificació de l’acord d’aprovació inicial no es va enviar fins al març de 2019, i l’exigència de les quotes definitives es va demorar fins al juny de 2020. Set anys de paràlisi absoluta.
El calvari als tribunals
Però, com es justifica davant del ciutadà perdre la capacitat d’ingressar una quantia semblant per pura demora tècnica? L’empresa afectada, Aryzta Bakeries Iberia SLU, no es va quedar de braços plegats i va portar la reclamació extemporània als tribunals.
En un primer moment, el Jutjat Contenciós Administratiu número 17 de Barcelona va desestimar el recurs de la companyia el setembre de 2023, donant oxigen a l’Ajuntament. Però la multinacional va apel·lar la decisió al·legant una vulneració flagrant de la seguretat jurídica: l’administració no pot reclamar quotes d’urbanització a perpetuïtat.
"En la liquidació definitiva", adverteix la normativa autonòmica utilitzada pel tribunal, "s’han de tenir en compte totes les despeses en què s’hagi incorregut efectivament". Però aquest procés està subjecte a caducitat. Després d’analitzar el cas, la Secció Segona del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat i deixat sense efecte el decret de cobrament municipal, donant íntegrament la raó a la propietat.
El forat per a les arques públiques
Dit així sembla que un expedient guardat en un calaix resulta inofensiu, però la realitat dibuixa un cop frontal a les finances locals d’Olesa. En superar àmpliament el termini legal estipulat al Reglament de la Llei d’Urbanisme (que la justícia fixa en quatre anys des de la recepció de l’obra), la capacitat de cobrar el deute ha quedat completament extingida.
L’Ajuntament va intentar defensar-se argumentant variacions en els costos i apel·lant a altres sentències de 2016 sobre ocupacions temporals, però el TSJC ha desestimat aquestes excuses per irrellevants davant del pas inexorable del temps. El Consistori, condemnat a anul·lar les factures emeses, es veu obligat ara a suportar el dèficit d’una desviació pressupostària que hauria d’haver estat assumida pels propietaris privats fa més d’una dècada. Ara bé, tot i que la sentència no és ferma i l'administració municipal encara pot interposar un recurs de cassació, capgirar el veredicte es perfila com una autèntica quimera. I és que la vulneració dels terminis és tan evident i la jurisprudència tan clara al respecte, que les opcions de salvar aquest milió d'euros públics als tribunals són pràcticament nul·les.
