Les cartes inèdites d'un militar olesà a les Filipines que anticipaven la fi de l'Imperi Espanyol

A vegades, els secrets que expliquen la caiguda d'un imperi no es troben als grans arxius nacionals, sinó amagats a les golfes d'una casa de la plaça Nova d'Olesa de Montserrat. El que durant dècades van ser només papers vells a "Cal Geis" s'ha revelat ara com una crònica inèdita i punyent sobre el desastre colonial espanyol a les Filipines. A través de la mirada de l'olesà Ginés Geis, el jove historiador Pau Figueras Bartés ens descobreix que la pèrdua de les darreres colònies no va ser només una derrota militar, sinó el fruit d'una administració "incapaç" de gestionar les seves pròpies necessitats.

"Nosaltres crèiem d'entrada", relata Figueras, "que podria ser una biografia interessant, però no imaginàvem que donaria el resultat historiogràfic actual". L'estudiós olesà és l'autor de La fragilitat del sistema colonial espanyol. Memòries de Ginés Geis Gotzens, el llibre que va sortir a la llum el passat 22 d'abril. Aquesta obra suposa l'arrencada formal de la nova línia editorial Selecta olesana, una aliança impulsada per l'OlesaAteneu i la Comunitat Minera Olesana per oferir recerca acadèmica de qualitat a la ciutadania.

El cas és que la investigació s'alimenta principalment de l'arxiu personal salvaguardat per Francesc Llosa i Assumpció Montagut. Aquests manuscrits supervivents, sumats als registres del padró municipal i de l'Arxiu Militar de Segòvia, han permès dibuixar la trajectòria d'un olesà nascut el 1851. "És una informació parcial", aclareix l'autor, "però fonamental per entendre la logística del colonialisme, que funcionava de manera completament ineficaç".

Viatges transoceànics absurds i microscopis per correu

La carrera militar de Geis arranca en una Península completament convulsa, travessant la monarquia d'Amadeu I, l'efímera Primera República i la posterior Restauració alfonsina. Després de combatre a la Tercera Guerra Carlina i obtenir la condecoració de la Cruz Blanca, l'home va rebre destinació a Manila l'any 1881. Un cop instal·lat a l'arxipèlag, el militar no només va obrir una clínica veterinària per a la població civil, sinó que es va submergir en l'estudi de malalties com l'epizoòtia i el borm.

I, malgrat tot, la seva correspondència radiografia una administració colonial complicada. "Perquè l'ascendissin a l'escalafó", puntualitza Figueras respecte al sistema de promocions, "havia de tornar obligatòriament a Espanya i llavors fer immediatament el viatge de tornada cap a les Filipines". Aquest protocol obligava els oficials a creuar mig món únicament per formalitzar una cerimònia de rang militar.

Però què passava quan les necessitats operatives sobre el terreny eren urgents? Les cartes recuperades detallen les insistents peticions de Geis reclamant més personal veterinari, absolutament vital en un territori on l'exèrcit depenia del transport animal. El govern espanyol, incapaç d'atendre la demanda específica, acabava enviant metges ordinaris perquè assumissin a la força aquestes tasques. Fins i tot per aconseguir instrumental científic bàsic, l'olesà havia de demanar a les seves amistats que li fessin arribar un microscopi des d'Europa esquivant els canals oficials.

La constància rere la recerca històrica

Per entendre la magnitud de la troballa cal fixar-se en els anys de feina minuciosa de transcripció i anàlisi. Nascut el 1995, Pau Figueras Bartés consolida amb aquest llibre el seu rigor acadèmic. Actualment professor a la Universitat Ramon Llull i doctorand a la Universitat de Vic, la seva trajectòria agrupa formació superior a Alemanya i guardons de prestigi obtinguts des de l'adolescència, com els premis Francesc Noy o el de Recerca Jove de la Generalitat l'any 2013.

"Té un caràcter discret i prudent", assenyala el presentador Pep referint-se a l'autor, "i sobretot destaca per ser un treballador auster i disciplinat". Aquesta perseverança ha estat el motor per desxifrar cal·ligrafies vuitcentistes complexes i estructurar un text que ja va aconseguir un accèssit al 40è Premi de Recerca Vila d’Olesa. Tot plegat, editat sota el paraigua de la Comunitat Minera Olesana, que aporta els seus Fons Socials per garantir un retorn cultural directe i palpable al teixit associatiu.

Un silenci previ al desastre definitiu

Mentre el cuirassat nord-americà Maine saltava pels aires el febrer de 1898 precipitant la pèrdua definitiva de Cuba, Puerto Rico i les mateixes Filipines, Ginés Geis ja descansava lluny de les bales. El veterinari havia retornat a la seva Olesa natal a finals de 1894, ignorant el sisme geopolític que esclataria pocs anys després. Moriria el 1905 havent assolit la graduació de subinspector veterinari de segona, equivalent a un tinent coronel actual.

A partir d'aleshores, la història oficial va assenyalar l'aïllacionisme, el retard industrial i la manca de blindats navals com els únics botxins de l'imperi. Ara, el llibre presentat al municipi afegeix una capa de comprensió imprescindible des de l'administració quotidiana. Les memòries de Geis testifiquen que els grans col·lapses estatals rarament esclaten de cop; més aviat s'esquerden a poc a poc, entre tràmits inútils, metges fent de veterinaris i l'absència crònica d'un simple microscopi.