La resposta de Fernando Gigena: un editorial sense explicacions carregat de fal·làcies i atacs personals
Cortines de fum, atacs al missatger i ni una sola menció als 75.000€ de diners públics: radiografia d’una maniobra de distracció per ocultar 14 anys de presumptes irregularitats
Quan un polític o un personatge públic acusat de presumptes irregularitats respon a una investigació periodística sense respondre realment a res, els manuals de comunicació de crisi tenen un nom tècnic per a aquesta maniobra: non-answer. Una resposta que sembla una resposta, que adopta la forma i el to de la defensa, però que en realitat es limita a canviar de tema, atacar el missatger i apel·lar a la pròpia honorabilitat. L’editorial publicat en l’últim número del "Periòdic 08640" signat per Fernando Carlos Gigena Benito és un exemple clàssic del gènere.
Convé llegir-lo amb atenció. No perquè contingui informació nova, sinó precisament perquè no en conté.
L’art de contestar sense respondre
La investigació de Teleolesa va identificar tres fets documentats i verificables. Primer: l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat ha transferit més de 75.000 euros a Gigena des del 2023, fragmentats en 117 pagaments, una estructura que la doctrina de la Sindicatura de Comptes cataloga com a possible patró de fraccionament irregular. Segon: la publicació que rep aquests diners públics porta operant des del 2012 amb un dipòsit legal cessat, en situació irregular segons la Biblioteca de Catalunya. Tercer: després de la publicació de la investigació, el mateix editor va contactar contra rellotge amb el Dipòsit Legal per intentar regularitzar una situació ignorada durant catorze anys.
L’editorial de Gigena no esmenta cap d’aquests tres fets. Ni el volum de diners públics rebuts, ni la situació del dipòsit legal, ni la maniobra de regularització d’urgència. En lloc d’això, el text reivindica vint-i-dos anys de trajectòria, denuncia el que qualifica com a «atac» i «difamació», i es presenta com a víctima d’un periodisme que confon amb «manipulació». Aquesta elecció no és casual. És una estratègia.
Fal·làcies amb nom propi
Els estudiosos de l’argumentació porten segles catalogant les trampes lògiques que permeten aparentar que es debat quan en realitat s’evadeix. L’editorial de Gigena concentra diverses de les més utilitzades.
La primera i més visible és el ad hominem, l’atac a la persona en lloc dels arguments. En lloc de refutar les dades que sostenen la investigació —contractes, imports, expedients municipals, registres oficials—, el text construeix una imatge de l’adversari com un agent malintencionat l’únic objectiu del qual és destruir. És un moviment conegut: si no pots desmuntar l’argument, desacredita qui el formula. El problema és que els documents no tenen reputació que embrutar. Els imports facturats a l’Ajuntament no varien segons qui els publica.
La segona fal·làcia és la de l’home de palla —en anglès, straw man—. Aquesta tècnica consisteix a distorsionar o simplificar l’argument del contrari per atacar-ne una versió debilitada. Gigena presenta la investigació de Teleolesa com un atac genèric al periodisme local, a la comunitat i a la seva persona, quan la investigació no qüestiona en cap moment l’existència de la publicació ni el dret de ningú a fer periodisme de proximitat. El que qüestiona —documents en mà— és l’origen, el volum i l’estructura dels diners públics que financen aquesta publicació, i la presumpta irregularitat administrativa amb què opera.
La tercera és la apel·lació a l’autoritat pròpia, o el que els anglosaxons anomenen appeal to self-authority. El text de Gigena descansa gairebé enterament en la seva trajectòria: vint-i-dos anys de treball, el reconeixement de la comunitat, la dedicació i l’esforç. Tot això pot ser cert. Res d’això respon a les preguntes formulades. Una trajectòria extensa no convalida presumptes contractes irregulars. El rigor de dècades de feina no regularitza retroactivament un dipòsit legal cessat.
I la quarta, potser la més sofisticada, és la fal·làcia de la irrellevància. Davant l’acusació concreta d’haver cobrat més de 75.000 euros de l’Ajuntament sota una presumpta estructura de pagaments que la jurisdicció mira amb lupa, Gigena parla de la importància del periodisme local, del compromís amb Olesa, dels valors que defensa. Són afirmacions que, en un altre context, podrien resultar fins i tot nobles. En aquest context, són cortines de fum. El debat no és si el periodisme local és necessari. El debat és si els diners públics que el financen es van adjudicar d’acord amb la llei.
El que diu el silenci
En el periodisme i als tribunals existeix un principi: silence can be evidence. El silenci sobre un fet concret, quan aquest fet ha estat plantejat explícitament, és en si mateix una informació. No prova culpabilitat, però sí absència d’explicació.
Aquest principi té precedents cèlebres. Quan el diari The Washington Post va publicar les primeres peces sobre el Watergate el 1972, la Casa Blanca no va respondre a les dades: va atacar els periodistes, va qüestionar-ne les fonts i va defensar l’honorabilitat de l’Administració Nixon. Mesos després, les cintes gravades al Despatx Oval feien impossible qualsevol altra defensa. Més a prop en el temps, l’estratègia comunicativa de l’expresident brasiler Jair Bolsonaro davant les investigacions sobre malversació va seguir el mateix manual: desacreditar els mitjans, apel·lar al sacrifici personal i ometre qualsevol resposta als fets documentats. La Justícia brasilera va acabar processant-lo.
La comparació no és retòrica. És metodològica. La no-resposta davant fets documentats no és una posició neutral: és una posició activa que, en absència de refutació, reforça la solidesa de les dades publicades. Gigena tenia l’oportunitat d’assenyalar una dada incorrecta, una xifra errònia, un expedient malinterpretat. No ho ha fet. El que ha publicat en lloc d’això és un al·legat emocional que, paradoxalment, confirma que els fets publicats no tenen refutació possible.
La maniobra contra rellotge que l’editorial no esmenta
Hi ha un detall que el text de Gigena no pot esmentar sense enfonsar-se: el contacte amb l’Oficina del Dipòsit Legal de Barcelona just després de la publicació d’aquesta investigació.
La Biblioteca de Catalunya va confirmar a aquest mitjà que l’editor havia contactat amb ells per preguntar quants números faltaven i poder lliurar-los. Una maniobra de regularització urgent, catorze anys després que els registres deixin de reflectir activitat de la publicació. Si la situació fos regular —com implica l’editorial amb la seva defensa de la trajectòria i el rigor—, aquesta gestió no hauria tingut lloc.
L’editorial parla d’honestedat, d’explicacions i de respecte a la professió. Però no esmenta aquesta trucada. Aquesta omissió té més pes argumentatiu que tot el que sí que esmenta.
La pregunta que queda sense resposta
Quan un mitjà periodístic publica una investigació, la resposta legítima de l’investigat pot adoptar diverses formes: negar els fets amb dades concretes, aportar documentació que els matisi, assenyalar errors verificables, o confirmar i donar la seva versió del que ha passat. El que no cap en el periodisme rigorós —ni en el dret de rèplica— és suplantar la resposta per l’atac.
Teleolesa ha publicat dades. Imports. Expedients. Números de contractes. Un registre oficial amb el dipòsit legal marcat com a cessat. La comunicació escrita de l’organisme que confirma l’intent de regularització. Cap d’aquests elements ha estat refutat. Cap d’aquests elements apareix esmentat a l’editorial del "Periòdic 08640".
Les preguntes continuen sobre la taula. Per què l’Ajuntament va fragmentar en 117 pagaments una relació comercial que supera els 75.000 euros sense convocar mai un concurs públic? L’editor va signar declaracions responsables davant el consistori mentre la seva publicació operava amb un dipòsit legal cessat? Què va passar entre 2012 i maig de 2026 perquè aquesta situació no es regularitzés? Qui a l’Ajuntament sabia, i des de quan, que estava finançant una publicació en presumpta situació irregular?
Un editorial de mitja pàgina sobre la importància del periodisme i l’honestedat personal no respon a cap d’aquestes.
Aquest article és una crònica periodística d’anàlisi i d’opinió, elaborada a partir d’una investigació pròpia i de fonts oficials. Per la seva naturalesa, conté elements subjectius derivats de la interpretació dels fets documentats.
