L’estiu de 2025 s’acomiada, però el record de la seva intensa calor encara és present a les aules d’Olesa de Montserrat, que inicien un nou curs. Enguany, l’inici de les classes ve acompanyat d’un nou so de fons: el zumzeig dels ventiladors que l’Ajuntament ha instal·lat a les parets dels centres públics. Presentada com una mesura per millorar el benestar davant les onades de calor, la seva implementació convida a una anàlisi més profunda. Més enllà de l’alleujament immediat que poden oferir, sorgeixen preguntes clau sobre la seva efectivitat real, els inconvenients que generen i si representen una solució de fons o una resposta temporal a un problema estructural.
Crònica d’una necessitat anunciada
El més sorprenent de tot plegat és que aquesta solució, tan rudimentària com sembla, era una de les més demanades. Ens mostra fins a quin punt la urgència ha rebaixat les expectatives de la comunitat educativa. La regidora d’Educació i Infància, Anna Valero, ho confirmava: la instal·lació de ventiladors era “una de les principals demandes dels centres, de la comunitat educativa i de les associacions de pares i mares”. Ja no es parla de climatització integral, un projecte estructural i costós; ara, la prioritat és, simplement, moure l’aire.
Però la història té més matisos. L’ajut municipal destinat a aquest fi no era finalista, és a dir, cada centre tenia llibertat per decidir com invertir-lo. I aquí rau una dada reveladora que la mateixa regidora va admetre: “En alguns casos els centres han decidit destinar aquest recurs a altres prioritats”. Una confessió que demostra que, fins i tot amb els diners a la mà, la lluita contra la calor no era la batalla més urgent per a tothom, fent més complexa una decisió aparentment senzilla.
La realitat de l’aula: brisa per a uns, conflictes per a altres
Però, què passa quan aquests ventiladors s’engeguen dins una classe amb més de vint alumnes? La realitat es converteix en un puzle difícil de resoldre. Des d’aquest mitjà hem parlat amb docents, que ens han explicat com la brisa, lluny de ser un bàlsam universal, es distribueix de manera desigual, creant una nova font de conflictes. Com que els aparells estan instal·lats a les parets i no al sostre, el seu abast és limitat. Això no només genera una injustícia climàtica dins la mateixa aula, sinó que obre la porta a nous problemes de convivència. Què impedeix que la lluita per seure a prop del corrent d’aire es converteixi en una nova font de disputes entre alumnes? O, pitjor encara, que un docent, amb tota la bona intenció, utilitzi aquests llocs privilegiats com a premi, generant un greuge comparatiu insostenible. La solució podria haver estat una altra: grans ventiladors de sostre que reparteixen la brisa de forma més equitativa i eviten convertir el confort en un privilegi.
A aquesta loteria espacial s’hi suma una qüestió de física bàsica: un ventilador no refreda, només remou l’aire. En plena onada de calor, amb temperatures que superen els 30 graus, l’efecte pot ser fins i tot contraproduent. I per si no n’hi hagués prou, apareix el factor acústic. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estableix que el soroll de fons a les aules no hauria de superar els 35 decibels (dB). Un ventilador comú, però, emet entre 40 i 60 dB, superant amb escreix el llindar recomanat. Però el problema no és només de confort, sinó de salut i d’inclusió. Per a un alumne amb més sensibilitat sensorial, aquest brunzit constant no és una simple molèstia, sinó una barrera que pot generar estrès i bloquejar per complet la seva capacitat de concentració. Una xifra que, multiplicada per diversos aparells funcionant alhora a la mateixa aula, converteix l’aprenentatge en una cursa d’obstacles acústica.
El cost invisible d’una solució temporal
I si els arguments pedagògics no fossin suficients, n’apareix un altre, igualment incòmode: el cost energètic. En un món on el preu de l’electricitat fluctua i la sostenibilitat ja no és una opció sinó una obligació, omplir les escoles de ventiladors sembla un pas en la direcció contrària. Segons dades de CHC Energía, un sol ventilador pot consumir entre 50 i 100 watts per hora. Si multipliquem aquesta xifra per desenes d’aules durant tota la jornada lectiva, el resultat és una factura elèctrica que creix sense que la temperatura baixi realment, una despesa afegida que posa en dubte la viabilitat d’aquest model a llarg termini.
Més enllà del zumzeig: la mirada a llarg termini
Cal ser justos, però. No tot són solucions temporals. En paral·lel, l’Ajuntament també impulsa actuacions que sí que ataquen l’arrel del problema. L’exemple més clar és la reforma que s’ha iniciat a l’escola Mare de Déu de Montserrat. Aquestes obres, executades per la Generalitat, inclouen la renovació de la coberta, falsos sostres i il·luminació. Segons Valero, són treballs que “estaven previstos a llarg termini” i que s’han aconseguit avançar. Aquesta és la línia de treball estructural, la que contrasta amb la immediatesa dels ventiladors i que apunta a una solució real.
La instal·lació de ventiladors a les escoles d’Olesa és, en el fons, el símptoma d’un problema molt més profund: la manca d’un pla ambiciós per adaptar les nostres infraestructures a una emergència climàtica que ja no avisa. Mentre arriben les inversions estructurals, lentes i costoses, la comunitat educativa busca aire, encara que sigui remogut i sorollós. La pregunta, doncs, sona tan fort com el brunzit dels ventiladors: estem posant un pedaç per aguantar un estiu més, o estem començant a construir escoles preparades per al futur que ja és aquí?
Ajuda'ns a continuar sent la veu del poble fent periodisme independent
Recolza la nostra feina i contribueix a que puguem continuar oferint informació de forma gratuïta
Fes la teva aportació
