Diuen que el periodisme és, per definició, incòmode per al poder. Quan un mitjà de comunicació es limita a transcriure notes de premsa oficials, deixa de ser premsa per convertir-se en propaganda. A Teleolesa, des del primer dia, vam tenir clara la nostra missió: fiscalitzar, preguntar i donar veu a allò que sovint es vol mantenir en silenci. Però mai vam imaginar que exercir aquest dret fonamental a Olesa de Montserrat desencadenaria una maquinària institucional tan ben engreixada destinada a una sola cosa: l’aniquilació de la dissidència informativa.
Aquesta crònica no és només un relat de greuges; és una radiografia detallada del modus operandi de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat. Un sistema que opera des de les ombres dels despatxos per asfixiar, discriminar i, en última instància, silenciar un mitjà que ha gosat mirar directament als ulls del “monstre institucional”.
L’advertència inicial: “No parleu de política”
Tot va començar molt abans que esclatés el conflicte públic. En els inicis de la nostra activitat, vam ser convocats a una reunió amb representants de l’Ajuntament. El to, aparentment cordial, amagava una directriu perversa vestida de “consell professional”. Se’ns va suggerir, amb aquella subtilesa burocràtica que caracteritza la censura moderna, que Teleolesa no hauria d’entrar en temes polítics. El missatge era clar: “Dediqueu-vos a la cultura, a les festes, a les fotos maques. No feu soroll”.
Aquesta petició no era innocent. Analitzada fredament, revela la concepció que l’equip de govern té de la premsa local: la volen servil, decorativa i inofensiva. Quan un responsable polític o de comunicació et diu “no parlis de política”, en realitat t’està dient “no em fiscalitzis”. No volen periodistes; volen relacions públiques gratuïtes. La nostra negativa a acceptar aquesta mordassa va ser el detonant. En el moment que vam decidir que informaríem sobre tot el que passa a Olesa —incloent-hi la gestió dels diners públics i les decisions del ple—, vam passar a ser l’enemic a abatre.
L’asfíxia econòmica com a arma política
La represàlia per la nostra independència no es va fer esperar, i va arribar en la forma més vella del món: els diners. L’Ajuntament d’Olesa gestiona un pressupost de publicitat institucional que hauria de servir per informar la ciutadania a través dels canals més efectius. Les dades són tossudes: Teleolesa és líder d’audiència al municipi, amb milers de visites úniques mensuals que superen de llarg altres mitjans.
Malgrat això, l’Ajuntament ha decidit excloure’ns sistemàticament del repartiment de publicitat institucional. Mentre altres mitjans reben injeccions de diners públics mensualment —alguns amb audiències testimonials comparades amb les nostres—, a Teleolesa se li tanca l’aixeta.
L’excusa oficial? “Criteris tècnics discrecionals”. La realitat? Discriminació ideològica. No es tracta d’estalvi, sinó de càstig. Utilitzen els diners de tots els olesans per premiar l’afinitat i castigar la crítica. Aquesta estratègia busca l’ofec econòmic del mitjà, esperant que la manca de recursos ens obligui a abaixar la persiana. Però s’equivoquen: la nostra moneda de canvi no és la subvenció, sinó la confiança dels lectors.
A més, l’estratègia d’aniquilació va arribar al punt de bloquejar la nostra edició de premsa escrita. Quan vam plantejar el llançament d’una versió en paper per arribar a la gent gran i als desconnectats digitalment, l’Ajuntament es va negar en rodó a col·laborar o facilitar informació, sabent que sense suport institucional, la viabilitat d’un imprès local es complica extremadament. El seu objectiu era clar: que Teleolesa no existís ni a les pantalles ni als carrers.
La hipocresia de la “inclusió”: barreres i taxes
Si l’asfíxia econòmica és greu, el tracte humà rebut ha estat, senzillament, menyspreable. L’episodi més cínic i dolorós no va ser financer, sinó moral, i destapa la gran mentida de la “inclusió” que l’Ajuntament predica a les xarxes socials.
L’equip de Teleolesa compta amb persones amb diversitat funcional. L’Ajuntament d’Olesa s’omple la boca en els seus discursos públics, plens de paraules maques com “igualtat”, “accessibilitat” i “ciutat per a tothom”. La realitat, però, és que quan vam sol·licitar fer una entrevista a un regidor, ens vam topar amb la realitat física: l’edifici de l’Ajuntament no estava adaptat a les nostres necessitats.
En qualsevol administració amb un mínim d’ètica i sentit comú, la resposta hauria estat immediata: facilitar un espai alternatiu accessible sense cost, per garantir el dret a la informació i el dret al treball dels periodistes. Però a Olesa, la “humanitat” té un preu. La resposta de l’Ajuntament va ser intentar cobrar-nos per l’ús d’un espai municipal alternatiu.
Ho heu llegit bé. Volien que paguéssim una taxa per poder treballar, penalitzant-nos per la nostra condició física i per la manca d’adaptació dels seus propis edificis públics. Ens deien, a la pràctica: “Si voleu entrevistar-nos i aneu en cadira de rodes, pagueu”. Aquesta és la veritable cara de la “inclusió” institucional quan les càmeres no graven i no hi ha urnes a prop: barreres arquitectòniques, taxes administratives i una falta d’empatia glacial. És una mostra de cinisme que fa mal, no només com a professionals, sinó com a persones.
El braç executor i el paper del CIC
Per rematar l’ofensiva, l’Ajuntament no s’ha limitat a bloquejar-nos; ha passat a l’atac actiu intentant deslegitimar-nos. Han presentat queixes al Consell de la Informació de Catalunya (CIC), acusant-nos de ser un “pseudomitjà” i de vulnerar codis ètics, simplement perquè el nostre estil directe i fiscalitzador els molesta.
És curiós com el CIC, un organisme que hauria de vetllar per la llibertat de premsa, ha comprat amb una facilitat sorprenent el relat del poder municipal, emetent resolucions que semblen dictades des de la mateixa alcaldia. Però d’això, de la curiosa relació entre el CIC i l’Ajuntament —sabíeu que es segueixen mútuament i amb gran interès a les xarxes socials mentre ignoren els nostres emails?— en parlarem en el pròxim capítol d’aquesta sèrie. Analitzarem amb lupa com un organisme d’arbitratge pot convertir-se en un instrument de censura.
La resistència continua
L’Ajuntament d’Olesa de Montserrat ha desplegat tot el seu arsenal: pressions per no parlar de política, discriminació econòmica, bloqueig a l’edició impresa i un menyspreu absolut pels drets de les persones amb diversitat funcional. Han creat un monstre burocràtic dissenyat per esclafar la crítica.
Però aquí seguim. Perquè el periodisme no necessita el permís del poder per existir; només necessita la veritat i el suport de la gent. Ells tenen el pressupost i les traves administratives; nosaltres tenim el suport dels olesans i olesanes i la determinació de seguir explicant el que ells volen amagar.
NOTA: Aquest article s’emmarca en el gènere de la crònica d’anàlisi i l’opinió periodística. El seu contingut es basa estrictament en l’experiència directa, les vivències personals i la documentació recopilada pels periodistes de Teleolesa en l'exercici de la seva tasca. Amb aquesta publicació, el mitjà exerceix el seu dret a la llibertat d'expressió i d'informació, oferint un relat subjectiu però fonamentat sobre els fets que han marcat la relació entre aquesta redacció i les institucions esmentades.
Ajuda'ns a continuar fent periodisme independent
Recolza la nostra feina i contribueix a que puguem continuar oferint informació de forma gratuïta
Fes la teva aportació
