Ahir, dissabte 11 d’octubre, l’Auditori de la Casa de Cultura d’Olesa de Montserrat va acollir una jornada dedicada a la salut mental, organitzada per les entitats FIL i Ocell de Foc. L’acte, que va comptar amb la participació de professionals de la salut, l’educació, el món laboral i joves que han viscut el malestar en primera persona, va servir per dialogar obertament sobre una realitat que afecta una de cada quatre persones al llarg de la seva vida.
La jornada va començar amb la lectura del manifest del Dia Mundial de la Salut Mental per part de l’alcalde d’Olesa de Montserrat, Marc Serradó, qui va estar acompanyat per l’alcalde d’Esparreguera, Juan Jurado, i altres representants institucionals.
Un diagnòstic compartit des de la comunitat
Marc Serradó va iniciar la seva intervenció destacant que la salut mental és un tema que interpel·la tota la societat. Va destacar la importància dels determinants socials, com l’accés a l’habitatge, les perspectives de futur o l’exposició a la violència, en el benestar emocional de les persones. “Sabem que no hi ha recuperació sense comunitat i que no hi ha resiliència sense acompanyament”, va afirmar, posant en valor l’acció col·lectiva com a eina fonamental.
La taula rodona, moderada per la psicòloga Irene Álvarez, va aprofundir en aquesta visió des de diferents àmbits. Patricia Cano, psicòloga del CSMIJ de Martorell, va relatar un “augment exponencial” de les consultes després de la pandèmia, especialment en casos de depressió, ansietat i trastorns de la conducta alimentària. A més, va assenyalar que la demanda s’ha diversificat. I és que ja no es tracta només de trastorns clínics, sinó també de malestars relacionats amb “relacions familiars, d’amistats, de parella”, l’autoestima, el buit existencial o l’estrès laboral.
L’eco del malestar a les aules
El context educatiu va ser un dels punts centrals del debat. Les orientadores Sònia Romero i Ampar González, de l’Institut Creu de Saba, van descriure una realitat a les aules marcada per l’ansietat i l’angoixa. “Veiem mirades. Després ens adonem de joves que a casa estan patint moltíssim”, relatava Romero. Les professionals van apuntar a una manca d’eines per gestionar la frustració i la incertesa, una situació que s’ha accentuat arran de la pandèmia i que sovint deriva en autolesions o conductes d’evasió.
Per la seva banda, Marta Cercadillo i Imma Napol, de l’Institut Daniel Blanxart, van explicar la seva experiència en la formació postobligatòria. En el seu cas, treballen amb alumnat que sovint arrossega vivències negatives de l’etapa anterior. Segons van explicar, el centre es converteix en un “cau de seguretat” on tots aquests malestars “comencen a florir” i, a partir d’aquí, poden començar a treballar-los.
La inserció sociolaboral i la lluita contra l’estigma
Des de la Fundació FIL, el seu director, Jordi Minguito, va aportar una perspectiva crítica sobre la integració laboral de les persones amb problemes de salut mental. Va ser molt clar en la seva anàlisi: “hem canviat molt el vocabulari respecte al col·lectiu, però a nivell d’actitud o de percepció no ens distanciem massa de fa dues o tres dècades”.
Minguito va denunciar que l’estigma continua present, fins i tot entre professionals del sector, i que un certificat de discapacitat sovint es converteix en una etiqueta que tanca portes. Va posar exemples concrets, com el fet que encara es tracti de “xavals” a treballadors de 57 anys o les reticències que genera la promoció d’una persona amb certificat a un càrrec de responsabilitat. Per tot això, va reivindicar la necessitat de “confiar, escoltar i veure amb qui estem, què pot fer i amb què el podem ajudar, com faríem amb qualsevol altre company”.
La veu dels joves: “Encara hi ha molt per recórrer”
La part més humana de la jornada va arribar amb el testimoni dels joves. Marta Romero va reconèixer que, tot i que s’avança en la visibilització, “encara hi ha molt d’estigma i molts prejudicis”. Va parlar de la por a ser percebuts com a “febles” o la tendència a callar per no preocupar l’entorn.
Albert Romió, per la seva banda, va compartir la seva pròpia experiència. “Sí que m’ha passat”, va admetre en referència a la decisió de no explicar com se sentia, “desconec si és perquè sóc una persona a la qual li agrada gestionar les coses per mi mateix o per por a com pugui reaccionar o a preocupar la gent”. Sigui com sigui, va concloure que el més important és “trobar la persona amb qui parlar i qui et pugui ajudar”.
Finalment, davant la pregunta de com els agradaria que el seu entorn reaccionés, la resposta de la Marta va ser senzilla i directa, resumint el sentir de la jornada: “El que esperaria, jo crec que tots, és sentir-nos escoltats, volem empatia, volem paciència”.
Ajuda'ns a continuar fent periodisme independent
Recolza la nostra feina i contribueix a que puguem continuar oferint informació de forma gratuïta
Fes la teva aportació
