L’Ajuntament d’Olesa hauria de garantir uns serveis i infraestructures equitatius per a tothom, però hi ha racons del municipi que semblen haver quedat congelats en el temps. Aquesta és la realitat que descriuen els residents de l’entorn del carrer Robiroles, concretament a la zona propera a la Residència Sant Agustí. I és que, segons relaten els veïns al nostre mitjà, la situació de degradació és tan evident que els ha portat a sentir-se ciutadans de segona.
Després de mesos vivint a la zona i d’haver “caminat per tot el poble, fins i tot urbanitzacions com Rives Blaves”, un afectat assegura no haver vist “uns carrers en més mal estat que els nostres”. Una situació que, segons els veïns que conformen aquest nucli de cases, fa més de 20 anys que es denuncia sense èxit.
Carrers de terra i foscor absoluta
La principal queixa se centra en l’estat del paviment de les tres vies que conformen la zona. Lluny de l’asfaltat convencional, el terra sembla estar fet de “formigó posat fa segles”, suposadament col·locat en el seu moment per permetre un trànsit mínim. La situació s’agreuja en un tram que desemboca al carrer Francesc Monné —una via que, per contrast, està “perfectament asfaltada”— on el carrer es converteix directament en “un camí de terra”, tot i disposar de senyalització de cediu el pas i clavegueram.
A més, el manteniment és deficient: hi ha una arqueta d’aigua que “si passes una mica més ràpid amb el cotxe s’aixeca”. Aquest deteriorament va acompanyat d’una manca total d’enllumenat públic. Tal com descriuen els residents, “no tenim fanals”, fet que els obliga a instal·lar punts de llum a les seves pròpies façanes “perquè es vegi una mica”. Fins al moment, la foscor és la norma quan cau la nit.
Seguretat viària compromesa
La preocupació veïnal va més enllà de l’estètica o la comoditat; afecta directament la seguretat física. L’esmentat semàfor situat al costat de la residència “segueix sense funcionar” i, el que és més greu, no hi ha “un pas de zebra pintat”.
Creuar la carretera en aquest punt es descriu com una maniobra d’alt risc. “És gairebé un suïcidi”, asseguren, assenyalant que la carretera fa corba a banda i banda, la qual cosa redueix la visibilitat mentre els cotxes arriben “rapidets”. La inquietud pel futur és palpable: “No m’imagino sent gran si podré creuar”, lamenta el veí, tot recordant que encara és jove però conscient del perill per a la gent gran de la zona.
Serveis deficients i sentiment d’exclusió
D’altra banda, la gestió dels residus també genera malestar. El servei de recollida és esporàdic, passant “una o dues vegades com a molt”, i s’han donat casos on “restes de ceràmica” han romàs al costat dels contenidors durant dos mesos.
Tot això succeeix malgrat que l’Ajuntament té constància de l’existència d’aquest nucli, ja que posseeix una parcel·la tancada a la zona que “venen a podar alguna vegada durant l’any”. Els veïns senten que se’ls ignora deliberadament. “Suposo que 6 cases no donen prous vots i se’ns ninguneja”, sentencien amb resignació.
Pel que sembla, la manca d’un pla urbanístic clar o d’intencions de millora no els eximeix de les seves obligacions fiscals. Els veïns recorden que paguen l’IBI i els impostos “igual que la resta d’habitants del poble”, però el retorn que reben és nul, fins al punt d’afirmar amb duresa: “No semblem veïns d’Olesa”.
NOTA: L’Ajuntament d'Olesa de Montserrat es nega a col·laborar amb els mitjans crítics, fet que fa impossible obtenir la seva versió dels fets.
Ajuda'ns a continuar fent periodisme independent
Recolza la nostra feina i contribueix a que puguem continuar oferint informació de forma gratuïta
Fes la teva aportació
