L’antiga estació de Renfe d’Olesa de Montserrat

El pas del temps té una manera particular de reescriure el paisatge. A vegades, ho fa amb la fúria d’una excavadora; d’altres, simplement, amb l’absència. Pels volts del punt quilomètric 324,8 de la línia ferroviària que uneix Saragossa amb Barcelona, entre els termes de Viladecavalls i Vacarisses, hi ha un lloc que condensa aquestes dues realitats. És l’espai que un dia va ocupar l’estació de Renfe d’Olesa de Montserrat, un enclavament que va néixer amb vocació de ser finestra al món i que avui és només un parèntesi en el trajecte.

I és que, actualment, els combois de l’R4, en el seu trajecte vital entre Sant Vicenç de Calders i Manresa, hi passen directes, sense aturar-se, amb la pressa que exigeix la rutina. Els passatgers que miren per la finestra potser només veuen un instant de bosc i vies que es bifurquen lleugerament, però res que indiqui que allà, dècades enrere, hi havia un edifici de viatgers, un moll de mercaderies i un dipòsit d’aigua que donava vida a les antigues locomotores de vapor.

On hi havia hagut el moll de mercaderies actualment ja no hi queda res / Bernat Borràs (trenscat.com)

Un naixement allunyat del poble

La història d’aquesta estació comença al segle XIX, amb el desplegament de la poderosa línia de la companyia Norte (posteriorment Renfe), destinada a connectar la capital catalana amb Manresa, Lleida i Saragossa. Per a Olesa de Montserrat, l’arribada del ferrocarril va ser una fita, però amb matisos. L’estació es va construir en un punt geogràficament complex, marcat per la proximitat del massís de Montserrat i els torrents, la qual cosa va obligar a situar-la a uns tres quilòmetres del nucli urbà.

Tot i la distància, durant dècades va ser l’única connexió ferroviària de la vila. Va veure passar mercaderies, va acollir viatgers que, carregats d’equipatge, havien de fer el llarg trajecte a peu o en carro fins al poble, i va ser un punt estratègic en una línia vital. A prop seu, a més, s’alça l’imponent viaducte d’Olesa, també conegut com el de Boixadell, una de les obres d’enginyeria més notables de l’època a Catalunya, testimoni mut de la importància de l’indret.

Doble composició de 447 direcció Terrassa passant pel viaducte d’Olesa (agost 2004) / Bernat Borràs (trenscat.com)

La competència que va marcar la fi

El destí de l’estació de Renfe va començar a canviar, paradoxalment, amb l’arribada de més progrés. L’any 1922, els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) van inaugurar la seva pròpia línia, i ho van fer amb un avantatge decisiu: la seva estació (Olesa-Vila) estava situada al bell mig del nucli urbà. La comoditat va guanyar la partida.

D’altra banda, l’estació de via ampla, la “de dalt”, va començar un lent declivi. La seva llunyania la feia poc pràctica per al dia a dia dels olesans. Sigui com sigui, va anar perdent passatgers de manera progressiva. Durant un temps, va ser rebaixada a la categoria de baixador, una parada gairebé facultativa on el tren només s’aturava si algú ho sol·licitava o si el maquinista veia algú a l’andana.

Tren sortint cap a Viladecavalls, Terrassa, Barcelona i Martorell (juny 2005) / Bernat Borràs (trenscat.com)

El tancament i l’esborrat de la història

Finalment, durant la dècada dels noranta del segle XX, es va prendre la decisió inevitable. Renfe va clausurar l’estació al servei de viatgers. El silenci, que ja s’havia anat apoderant de les andanes, es va fer definitiu.

Però l’estació no només va morir d’absència; també ho va fer físicament. Les instal·lacions, ja sense ús, van començar un procés de degradació. L’antic edifici de viatgers, que havia vist tantes anades i vingudes, es va anar enrunant. El moll de mercaderies, on abans s’apilaven materials, va córrer la mateixa sort. Segons relaten les cròniques i les imatges de l’època, al voltant de 2005, les excavadores van acabar la feina. L’edifici de viatgers i el moll van ser enderrocats. Fins i tot l’antic dipòsit d’aigua, que encara resistia dempeus el novembre de 2003, va desaparèixer.

Entorn boscós per al tren a la sortida d’Olesa direcció Terrassa (juny 2005) / Bernat Borràs (trenscat.com)

El present: Un corredor ferroviari actiu

Avui, qui s’acosti a l’indret no trobarà malesa entre les vies. Les dues vies generals estan perfectament mantingudes, i és que la línia R4 és un dels eixos amb més trànsit de Rodalies. Els trens de la sèrie 447, i altres combois de mercaderies com els antics salers cap a Flix, hi continuen passant a tota velocitat.

De l’estació, però, no en queda gairebé res. Les andanes laterals encara s’intueixen, despullades, i en una d’elles, fa anys, encara es podia veure un curiós detall pintat a terra: el punt exacte de parada d’una unitat de tren, un fantasma de senyalització.

El paisatge boscós que envolta el lloc, especialment a la sortida cap a Terrassa, ofereix una bellesa serena, gairebé bucòlica. És un lloc on la història ferroviària i l’oblit conviuen a pocs metres. Els combois passen, el soroll de ferro contra ferro trenca la quietud del bosc durant uns segons, i després, torna el silenci. Un silenci que recorda que, un dia, allà hi va haver una estació.

NOTA: Les imatges d'aquest article estan protegides per drets d'autor i són propietat de Bernat Borràs. No es permet l'ús públic (webs, premsa, etc.) ni l'ús lucratiu dels continguts de trenscat.cat i trenscat.com sense el consentiment previ de l'autor. Aquest mitjà ha obtingut permís explícit de l'autor per al seu ús.