Ahir al vespre, la sala de la Comunitat Minera Olesana, un espai modest però ple d’història, es va omplir amb força gent. Les parets donaven una sensació acollidora, semblaven contenir l’eco de moltes converses passades. L’ocasió era especial: Fèlix Figueras, historiador i conferenciant habitual en aquest espai, venia a parlar d’un tema tan complex com rellevant: els feixismes i els totalitarismes, des dels seus orígens fins a les seves ombres en el present. Entre el públic, format majoritàriament per gent gran però amb la presència també d’alguns joves, es podia notar una gran atenció envers la xerrada que prometia ser més que una lliçó acadèmica: una invitació a reflexionar sobre el passat per entendre millor el món d’avui.
Figueras no era un desconegut per a l’audiència. Com va recordar l’amfitrió, un home de veu càlida i somriure franc, ja havia passat per aquella sala en diverses ocasions, parlant de temes tan diversos com la República Catalana, el federalisme suís, l’Holocaust i els camps de concentració. “Aquesta deu ser la quarta vegada, si no m’equivoco”, va dir l’amfitrió amb fermesa, mentre presentava un conferenciant que, amb el seu rigor i passió, sempre aconseguia captivar. Va destacar la trajectòria de Figueras: historiador de formació, professor universitari a Àustria durant sis o set anys i antic director financer en una empresa, una combinació que li dona una perspectiva única per explicar la història amb claredat i connectar-la amb els debats actuals.
L’amfitrió va subratllar la importància del tema escollit. En un moment en què la política global sembla oscil·lar entre la polarització, la desafecció i l’auge de discursos populistes, entendre què van ser els feixismes i com es relacionen amb el concepte de totalitarisme és més necessari que mai. “Hem de tenir els conceptes clars per no deixar-nos arrossegar per doctrines que no ens portarien a res bo”, va advertir, posant com a exemple la sorpresa que encara genera que 75 milions de persones votessin un president dels Estats Units amb un estil “tan barroer”. Amb aquesta introducció, va passar la paraula a Figueras, que va començar amb una advertència sincera: “No espereu que us doni una definició clara i precisa de l’extrema dreta, perquè el problema actual és que costa molt definir-la”. Així, amb humilitat i amb ganes de compartir coneixement, va donar inici a una conferència que va durar més d’una hora i mitja i que va deixar el públic amb més preguntes que respostes, però amb una comprensió molt més profunda del passat i del present.
Una conferència en quatre actes
Figueras va estructurar la xerrada en quatre parts, com si fos un llibre amb capítols ben definits. Les dues primeres eren històriques, un viatge al cor dels feixismes i els totalitarismes del segle XX. Les dues últimes, en canvi, combinaven història amb actualitat, amb un to més polític i reflexiu. “Les primeres parts són per entendre d’on venim; les segones, per veure on som i cap on podríem anar”, va explicar, mentre projectava una diapositiva amb un esquema senzill però clar. Va advertir que el títol, “Feixismes i totalitarismes”, no era innocent. Com a historiador, sabia que el terme “feixisme” és àmpliament acceptat per totes les escoles historiogràfiques, des de la marxista fins a la conservadora, tot i que cadascuna el llegeix a la seva manera. El concepte de “totalitarisme”, en canvi, és molt més controvertit. Hi ha corrents que el rebutgen, considerant-lo una etiqueta que difumina més que no aclareix. “Quan poso aquest títol, ja em posiciono”, va dir amb un somriure murri, deixant clar que defensaria l’existència del totalitarisme com a fenomen històric amb arguments i dades.
Primera part: L’Itàlia de postguerra i l’origen del feixisme
La conferència va arrencar amb un quadre viu de l’Europa després de la Primera Guerra Mundial, amb un focus especial en Itàlia. Figueras va descriure un país profundament ferit: “Itàlia havia guanyat la guerra, però no se sentia vencedora”. Va parlar de les quatre crisis que van marcar aquells anys: la sensació de derrota malgrat la victòria oficial, un nacionalisme exacerbat que exigia més territoris, una economia en ruïnes amb milions de soldats desmobilitzats sense feina, i un sistema polític liberal, sorgit de la unificació de 1870, que trontollava sota el pes de les divisions internes. Va projectar una imatge del cementiri de Verdun, amb milers de tombes de soldats francesos i alemanys, per il·lustrar l’impacte devastador de la guerra. “Aquesta guerra va canviar-ho tot”, va dir, recordant com va fer caure imperis com l’alemany, l’austrohongarès, l’otomà i el rus.
En aquest context, el Partit Socialista Italià era la força dominant, especialment al nord. Amb el lema “Fare come in Russia” (fer com a Rússia), inspirat per la revolució bolxevic de 1917, els socialistes controlaven sindicats, associacions i fins i tot la vida social de moltes ciutats. “Si el Partit Socialista boicotejava algú en un poble, aquella persona no trobava feina, no podia comprar, ni tan sols el capellà l’enterrava”, va explicar Figueras, subratllant el poder absolut de l’esquerra en algunes zones. Però aquesta hegemonia va generar por entre les elits burgeses i conservadores, que veien en la revolució russa un precedent aterridor.
Aquí va entrar en escena el moviment irredentista, que reclamava territoris com la Dalmàcia o l’Istria, que Itàlia no havia aconseguit en el Tractat de Sant Germà. Figueras va destacar la figura de Gabriele D’Annunzio, un escriptor i militar carismàtic que va liderar l’ocupació de Fiume el 1919 amb un exèrcit de voluntaris, molts d’ells veterans de la guerra. “Va ser una acció simbòlica, però molt poderosa”, va dir, explicant com D’Annunzio va bombardejar Viena amb pamflets des d’un avió, un gest que va electrificar el nacionalisme italià. L’ocupació de Fiume, que va acabar convertint-se en una república independent per un temps, va ser un precedent important del feixisme: una barreja de militarisme, nacionalisme i desafiament a l’ordre establert.
Benito Mussolini i els Fasci di Combattimento
El nom de Benito Mussolini va aparèixer inevitablement. Figueras va traçar el seu recorregut amb una precisió gairebé novel·lística, però sense perdre el rigor. Va explicar que Mussolini, fill d’un mestre socialista, havia començat com a revolucionari antimonàrquic i antimilitarista. “Era un home culte, sabia idiomes, escrivia bé i parlava millor”, va dir, recordant com el Partit Socialista el va nomenar director del diari Avanti. Però la Primera Guerra Mundial va canviar-ho tot. Mussolini es va convertir en un fervent intervencionista, trencant amb els socialistes, que defensaven la neutralitat. Va fundar Il Popolo d’Italia, un diari que va fer campanya per l’entrada d’Itàlia a la guerra, i quan aquesta va acabar, va aprofitar el descontentament dels veterans per crear els Fasci di Combattimento el 1919.
Aquest grup, que inicialment només tenia 800 membres, es va reunir a la plaça San Sepolcro de Milà, un lloc que Figueras va il·lustrar amb una fotografia d’època i una d’actual. “Si aneu a Milà, encara podeu veure l’edifici”, va afegir, convidant l’audiència a imaginar-se aquells primers moments del feixisme. Els Fasci eren militaristes, nacionalistes, antidemocràtics i, sobretot, antisocialistes. Amb el suport de la burgesia i les elits, van créixer ràpidament: el 1920 ja eren 20.000, i el 1921, 300.000. “Aquest nombre superava les forces de seguretat de l’Estat”, va destacar Figueras, subratllant com els squadristi, amb les seves camises negres, es van convertir en una màquina de repressió.
Figueras va explicar amb detall la violència dels squadristi. Van atacar sindicats, associacions i diaris d’esquerra, com el mateix Avanti, que Mussolini havia dirigit anys enrere. Va projectar una imatge d’un grup d’squadristi amb camises negres, armats i muntats en camions, llestos per destrossar qualsevol oposició. “Van cometre 500 assassinats polítics en dos anys”, va dir, citant un exemple concret: els atacs a Torí el desembre de 1922, que van deixar 11 morts i marques encara visibles a la ciutat. Va recordar un discurs de Mussolini en què deia: “Hem de destruir el teatret de Montecitorio”, referint-se al Parlament italià, una mostra del menyspreu feixista cap a la democràcia.
La Marxa sobre Roma: un mite ben construït
Un dels moments més impactants de la conferència va ser quan Figueras va desmuntar el mite de la Marxa sobre Roma. “No va existir tal com ens l’han explicat”, va afirmar, captant l’atenció de tothom. Contràriament a la imatge heroica d’una multitud de camises negres conquerint la capital, el que va passar el 1922 va ser molt més prosaic. Mussolini va negociar amb les elits polítiques i el rei Víctor Manuel III, que li va oferir el càrrec de cap de govern. “Mussolini va agafar un tren nocturn des de Milà i va arribar a Roma dormint en una llitera”, va dir Figueras, provocant algunes rialles. La desfilada de 60.000 o 70.000 squadristi a la plaça Venècia va ser una celebració posterior, no un assalt.
Va citar un diplomàtic alemany, el comte von Heffler, que el 1922 va escriure al seu diari: “Els feixistes han assolit el poder amb un cop d’estat. Això pot ser catastròfic per a Itàlia i per Europa”. Figueras va destacar com algunes veus ja veien el perill, però pocs les van prendre seriosament. Va mostrar una fotografia de Mussolini a la plaça Venècia, envoltat de multituds, i va explicar com el feixisme va aprofitar l’eufòria popular per consolidar-se.
Un cop al poder, Mussolini no va perdre el temps. Va transformar els squadristi en la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional, una força de 500.000 homes que només responia al partit i a ell mateix. Va ocupar institucions, va controlar la policia, l’exèrcit, els sindicats, l’educació i els mitjans. “Uno a pensare, tutti a obbedire” (un a pensar, tots a obeir) es va convertir en el lema del règim. Figueras va projectar una moneda de 1923 amb el símbol feixista, una mostra de com el règim va envair fins i tot els detalls més quotidians.
L’Església i el feixisme: una relació complicada
Un apartat especial va ser la relació entre el feixisme i l’Església Catòlica. Figueras va explicar que, des de la unificació d’Itàlia el 1870, els papes vivien com a “presoners” al Vaticà, rebutjant sortir per no reconèixer l’Estat italià. Mussolini va veure una oportunitat i el 1929 va signar els Pactes de Laterà, que donaven sobirania al Vaticà i propietats com Castel Gandolfo a canvi de suport en l’educació i la influència sobre els joves. Però la relació no va ser tan senzilla. “Mussolini va dir: ‘Si l’Església pensa que té l’ànima dels italians, s’equivoca. Nosaltres tenim el cos i l’ànima’”, va citar Figueras, mostrant com el feixisme volia monopolitzar tots els aspectes de la societat.
Va destacar l’encíclica de 1931, escrita en italià i no en llatí, en què el papa Pius XI atacava el feixisme per la seva “estatulatria pagana” i la seva obsessió per controlar els joves. “El feixisme no volia compartir l’espai amb ningú, ni tan sols amb l’Església”, va dir. Va mencionar també l’encíclica de 1937, Mit brennender Sorge, escrita en alemany i llegida a les esglésies catòliques d’Alemanya, que atacava el nazisme pel seu racisme i panteisme. “Va ser un terratrèmol”, va explicar, recordant com els nazis van respondre empresonant més de mil capellans.
Segona part: Feixisme, nazisme i altres dictadures
La segona part de la conferència va ampliar el focus cap a l’Europa de 1939, un continent dominat per dictadures autoritàries. Figueras va mostrar un mapa que il·lustrava l’abast d’aquests règims: l’Espanya de Primo de Rivera, la Hongria de Horthy, la Polònia de Piłsudski, la Portugal de Salazar, entre d’altres. “Molts d’aquests règims van sorgir per por al comunisme”, va explicar, recordant com la revolució bolxevic va empènyer les elits a abraçar governs autoritaris per evitar revoltes socialistes.
L’Alemanya nazi va ser el centre d’aquesta secció. Figueras va comparar el nazisme amb el feixisme italià, destacant que, tot i compartir trets com el nacionalisme i l’antiliberalisme, el nazisme tenia una dimensió racial molt més marcada. Va recordar l’intent fallit de Hitler de replicar la Marxa sobre Roma amb el cop de Munich de 1923, i com finalment va accedir al poder el 1933 a través de les urnes, amb el suport dels conservadors. “El feixisme mai arriba al poder sol”, va insistir, un punt que va repetir diverses vegades.
Va esmentar també el franquisme, que no hauria triomfat sense l’ajuda d’Itàlia i Alemanya. “Sense els avions i les armes dels feixistes, Franco no hauria ni començat la guerra”, va dir, projectant un mapa dels camps de concentració a Espanya entre 1936 i 1959. Va sorprendre l’audiència amb una dada: “Entre 1939 i 1941, Espanya va ser el segon país del món amb més camps de concentració, només per darrere de l’URSS”. Va citar el cas d’aquí d’Olesa, on més de 400 persones van passar per un camp sense haver comès cap delicte.
Tercera part: El totalitarisme, un concepte controvertit
La tercera part va endinsar-se en el concepte de totalitarisme, que Figueras va defensar amb convicció. Va citar Giovanni Amendola, que el 1923 ja parlava d’un “sistema totalitari” en referència al feixisme, i Luigi Sturzo, un capellà i polític que va identificar totalitarismes de raça (nazisme), de classe (comunisme) i de nació (feixisme). Però Figueras no es va limitar al feixisme. Va argumentar que l’URSS i la Xina maoista també eren totalitaris, amb milions de víctimes als gulags i durant la Gran Fam d’Ucraïna. “L’URSS té el rècord de camps de concentració”, va dir, mostrant un mapa amb centenars de punts vermells des de 1923 fins a 1961.
Va comparar xifres: 18,8 milions de morts als camps nazis, segons registres fiables, contra 16 milions a l’URSS, segons estimacions, ja que “els soviètics es van preocupar d’esborrar el rastre”. Va esmentar la Gran Fam d’Ucraïna (1932-1933), amb 6 milions de morts, i la repressió de la Txekà, precursora del KGB. “No hi ha dubte que Stalin era totalitari, però Lenin ja va posar les bases”, va afirmar, recordant com les matances van començar el 1917.
Figueras va sorprendre l’audiència amb un exemple inesperat: la Ginebra de Joan Calví, que entre 1541 i 1564 es va convertir en el primer estat teocràtic modern. “Aquí ho vam inventar tot”, va dir amb un punt d’ironia, explicant com Calví va imposar una ortodòxia religiosa, social i moral que va portar a execucions com la de Miquel Servet. Va tancar aquesta secció amb la Cambodja dels Khmers Rojos, un exemple extrem de totalitarisme ideològic que va causar milions de morts en nom d’una “nova societat”.
Quarta part: L’extrema dreta avui
L’última part va ser la més política. Figueras va connectar el passat amb el present, analitzant l’auge de l’extrema dreta a Europa i als Estats Units. Va aclarir que aquests moviments no són totalitaris en el sentit clàssic: no tenen milícies armades, no volen crear un “home nou” i no aspiren a controlar tots els aspectes de la vida. Però va alertar sobre la seva capacitat per erosionar l’estat de dret. “Poden fer-ho controlant la judicatura o manipulant els mitjans”, va dir, citant el cas d’Espanya, on “si ets català et condemnen per una cosa, però si ets espanyol, per la mateixa cosa no”.
Va analitzar l’AfD a Alemanya, que ha guanyat terreny a l’antiga RDA, i va comparar-ho amb l’ascens de l’extrema dreta a França després del declivi del Partit Comunista. “És curiós com districtes que votaven comunista ara voten extrema dreta”, va reflexionar, plantejant si els qui van viure sota un totalitarisme podrien estar buscant-ne un altre. Va criticar l’esquerra per la seva incapacitat de formar un front unit i per recórrer al “mite antifascista” sense oferir alternatives clares.
El trumpisme als Estats Units va ser un altre punt clau. Figueras va advertir que, si el sistema democràtic no es manté fort, podria evolucionar cap a formes més autoritàries. “No el veig sortint tranquil·lament de la Casa Blanca si perd”, va dir, recordant l’assalt al Capitoli de 2021. Va esmentar també el vicepresident actual, “que no es queda a l’ombra com els típics vicepresidents, sinó que va per Europa repartint llenya”. Va suggerir que el trumpisme està pensat per perdurar més enllà del seu líder.
Reflexions finals i debat
La conferència va acabar amb un breu torn de preguntes, malgrat l’hora tardana. Algú va lamentar que Figueras no hagués aprofundit en la situació espanyola. “És una altra conferència sencera”, va respondre, però va deixar algunes pinzellades. Va dir que Espanya podria estar en un “procés de fallida” política, amb una esquerra fragmentada que recorda l’Itàlia de 1919-1921, incapaç de posar-se d’acord per defensar el sistema parlamentari. Va esmentar el cas de Podemos, que sembla voler forçar una crisi de govern, una tàctica que va comparar amb els errors de l’esquerra italiana abans de l’ascens de Mussolini.
Va tancar amb una crida a la vigilància: “Quan es perd una batalla de la democràcia, és molt difícil recuperar-la”. L’audiència, visiblement impactada però agraïda, el va acomiadar amb un aplaudiment llarg i sincer. La xerrada de Figueras no va ser només una lliçó d’història, sinó un recordatori que el passat no és un llibre tancat, sinó un mirall que ens desafia a mirar el present amb més atenció.
